Ágora Poética: Vuelven nuestras poetas!

Summary: LA CANÇÓ DEL CARPE DIEM  Aprofitem el día, i la nit; gaudim del sol i de la lluna, no rebutgem els estels, desitjos petits tan oblidats.   Cantem i ballem, al capvespre, i a la matinada; saludem cada nou dia, amb la rialla segura, que amaga tots els dubtes.   Llancem-nos al mar de la vida, sense por, encara que sigui molt fosc.   Una espurna de llum de lluna ens marcarà el camí que queda per recórrer, abans la fals justiciera no ens segui la vida.   Caminem sense defallir, perquè quan el camí arribi a la fita final, puguem mirar enrera, tranquils, per haver fet totes i cadascuna de les passes.  ANNA COMAS CANÇÓ DE PRIMAVERA Cantaré la vida, com l’ocell que piula a la finestra, o picoteja la flor vermella del gerani?   Cantaré la cançó dels rierols d’aigua lleugera, que reguen paisatges pintats de tots els colors del verd?   Seré tot una amb la natura, en sentir la sang bategar dins d’un cor que fa el sord, i el mut, perquè no coneix cap cançó nova?   No tinc ganes de cantar, ni que sigui primavera; tots els signes del temps cronològic, s’esvaeixen quan, cansada, albiro el camí massa llunyà, darrera aquelles muntanyes liles: les que amaguen tants adéus sense música. ANNA COMAS Si pudieran Si los hombres pudieran, -los hombres que odian a las mujeres- les quitarían el vientre, el tacto, el olor y el sabor, los sentidos; si pudieran, les arrancarían el pelo, todo, menos las cabelleras que les recuerdan a los caballos de la guerra; quieren ser centauros y capitanes. Si los hombres pudieran, -los hombres que odian a las mujeres- no dejarían una de sus costillas viva. VIKY FRÍAS El marido que perdiste En la luna de miel lo olvidaste, lo dejaste olvidado, niña, a ese marido que tu padre te dio. Lo perdiste en la ruta turística, en el hotel de cinco estrellas, en la playa paradisiaca, o quizá en el crucero por mar. Era zafio insolente engreído avaro violento y muy aburrido. Regresaste sin él. Lo buscaste unos años y, al no encontrarlo, te casaste en segundas nupcias con tus sueños. Él sigue erre que erre volviendo a casa cada día, como si todavía existiera, pero ya no lo ves. VIKY FRÍAS ESTAFA  Sense cap mena de mirament, M’has clavat una espasa enverinada. Sento devastats el cos i l’ànima.   Per escriure la teva gran estafa -no parlo de diners, parlo d’amor-, per descriure la indigna traïció, grataré la pell dels mots fins arrencar-la i fer que s’expressin en carn viva. Les ungles del meu dolor són ardents i tan esmolades, que amb elles podria fer sagnar, ara mateix, els marbres freds dels temples que m’estimo. MONTSERRAT GALLART DESAMOR SOBTAT El desamor sempre és de color negre; és daga contundent que sega l’aire. Si baixo al fons de mi, trobo el dolor que m’has deixat a les parets de l’ànima i als porus de la pell ara mig morta. Per les voltes del meu celler ressona la música clàssica dels diumenges que no pot reemplaçar la teva veu. La meva platja ha esdevingut soguer. Em manca la teva presència, el bes anhelant de la passió, l’abraçada de totes les certeses, el pa amb tomàquet i el cafè del diàleg, la festa i la concòrdia. M’has arrencat de tu amb tall innoble i ara mastego la pena, els vidres trencats del teu tracte, la injustícia de l’exclusió. Jo he perdut la partida; tu, tota la innocència. MONTSERRAT GALLART DEUDA IMPAGABLE  Reclinarme en tu regazo, sentir el calor de tus caricias, disfrutar del olor de tus manos con fragancias de especias, adormecerme en el sueño de la infancia, escuchar las voces de mi padre hablando de sus pálidas batallas. Te he disfrutado, explotado, agotado hasta el cansancio sin imaginar que podrías querer algo más allá de nosotros. Siempre estabas allí, inamovible como árbol centenario que despliega sus múltiples raíces para sostén, refugio, descanso de quien llega privado de sustento. Absorta en la urgencia de vivir en la que se embarcaba mi  juventud atropellada no supe entrever, madre, la devastadora soledad a la que te confinaban tus renuncias ni lo [...]