Ágora Poética.




InOutradio, la radio lésbica show

Summary: CRUELTAT  Qui és més cruel? Qui apallissa sense pietat, o aquell que amenaza amb la pallissa, dia rera dia mentre tu esperes la sentència final?   Qui es més pervers? Qui t’abandona per sempre, o aquell que et sotmet a retrets, dira rera dia et menysté i et rebutja abocant la teva ànima a un infern de solitud i de culpa?   Qui et fa més mal? Qui t’ignora sorollosament, o aquell que destrossa el teu jo, dia rera dia, fent bocins, esmicolant, la poca valentía que et queda?   Dona, no t’hi capfiquis. Tots aquests personatges només són un de sol: l’home que mai podrà estimar una dona. OBLIT Va sortir de l’empresa sense mirar enrera. No es va acomiadar de ningú; tampoc ningú volia dir-li adéu, llevat d’aquell noiet que, davant la sorpresa general, es va aixecar i li va donar un petó. Potser era el petó del Judas, vist el maltracte, el despreci, la marginació, patida durant els últims mesos en aquella feina.   Ara ja és fora, a casa, sense res a fer. Camina sense rumb, dona la volta a la mansana, adonant-se de la lletjor d’un barri, on fa tants anys que hi viu, però que no reconeix fins ara. També camina vora mar, al seu poble blanc, i les fiblades d’inutilitat la traspassen, encara més fortes.   Què hi faig aqui? Què espera de mi la vida? On han anat a parar aquells somnis d’un èxit i una fama absurds, de tan impossibles?   Només queda caminar per no arribar mai enlloc. El dibuix de la vida que volies s’ha esborrat; allò que creies que sabies fer, s’ha esmunyit de les teves mans. No et consola ni el solet, que diuen que prenen els vells: l’últim recurs gratuït abans de tancar els ulls per sempre, sense deixar cap record de tú. ANNA COMAS MARINE   SISTEMAS CRUELES   Unos niños nos despiertan con sus gritos porque en su casa se mama la violencia, y mientras el pánico va causando sus estragos nadie pone coto a su tormento, es un asunto privado, nos comentan. Otras veces, más de las esperadas, el periódico nos informa del asesinato de mujeres e hijos a manos de compañeros presuntamente sentimentales. Fuera de casa asistimos al triste espectáculo de quienes esperan hallar en los containers el alimento que calme su hambre, el mendigo con la mano extendida que recibe el incómodo desdén de quien se sabe afortunado, molesto por esa presencia inoportuna que le recuerda la injusticia. La lógica del sálvese quien pueda va ganando peso en la conciencia obturando salvajemente la esperanza, mientras crece la desproporción entre la ambición desatada de unos pocos y la caída libre en el abismo de quienes son afectados por sus robos. El maquillaje de los ideales ha caducado y deja ver el auténtico rostro de la más impune de todas las crueldades, la que deja sin pan, sin asistencia, sin remedios, sin vivienda, sin apoyos a los condenados de la tierra con la complicidad de sus infames y corruptos dirigentes.           FALSAS CORRESPONDENCIAS (AL FINAL) Mía susurró él al oído de su amada convencido de que ella le pertenecía. Mío contestó ella sintiéndose feliz de ser su elegida. Él asimiló esa posesión a un derecho que creyó le era debido por naturaleza, y por ser hombre, pensó que ella le debía pleitesía. Ella asimiló esa posesión a un deseo, por sentirse valorada más allá del goce de su cuerpo, y por ser mujer, pensó que él agradecería su entrega. Ese complementario desajuste empezó a mostrar fisuras delicadas que rápidamente se volvieron grietas abismales cuando él se percató que no era para ella todo su universo y ella constató que no era para él más que un instrumento. CLAUDIA TRUZZOLI   DEUTE Actuaven per damunt del sentiment de les mares autèntiques, les que parien; les deixaven buides per sempre, al marge de la vida. Anaven més enllà del desesper dels infants en descobrir la veritat. Operaven al marge de la llei, per satisfer només voluntats capricioses de parelles riques a qui mancava el més valuós tresor. Jugaven a ser déus -sovint deesses; amarats de creences torçaven el destí de les persones sen[...]